La motivació

Als vells i als nens no els calen simulacions: són com són sense artificis. Als uns perquè els ha passat el temps i tenen l’ànima plena... -o quasi buida- i això es veu a la mirada: la nostàlgia, la tristesa, la bonhomia o l’esperança malgrat tot. Els altres, els menuts, tenen un ventall de possibilitats davant seu que no poden ni imaginar però de moment només compten amb la innocència d’uns ulls nets.

L’objecte d’aquest bloc és precisament aquest: mostrar el principi i el final de l’ésser humà, obviant deliberadament la tan complicada fase de plenitud,així com la meva relació amb ells en el moment de fer-los la foto.

Algunes d’aquestes fotos están preses fa anys i de ben segur els manca qualitat técnica, però per a mi el que compta és el seu testimoni.

Gràcies per visitar el meu bloc.


Los ancianos y los niños no necesitan de simulaciones: son como son sin artificios. A unos les ha pasado el tiempo y tienen el alma llena ... -o casi vacía- y eso se ve en la mirada: la nostalgia, la tristeza, la bondad o la esperanza a pesar de todo. Los otros, los pequeños, tienen un abanico de posibilidades ante sí que no pueden ni imaginar pero de momento sólo cuentan con la inocencia de unos ojos limpios.

El objeto de este blog es precisamente éste: mostrar el principio y el final del ser humano, obviando deliberadamente la tan complicada fase de plenitud, así como mi relación con ellos en el momento de tomarles la foto.

Algunas de estas fotos están tomadas hace años y seguro les falta calidad técnica, pero para mí lo que cuenta es su testimonio.

Gracias por visitar mi blog.

dimarts, 5 de juliol del 2016

CARITAT // LIMOSNA // ALMS


Ser vell i estar malalt i sense recursos és una gran desgràcia a Etiòpia.

L'home, com d'altres allà mateix, estava assegut a terra a la sortida del Monestir de Lalibela i demanava caritat. Li vaig mirar els ulls vidriosos i suplicants i em va fer molta pena, perquè, a més a més, desprenien una resignació difícil de comprendre per nosaltres, els del Primer Món.

Li vaig donar un bitllet i li vaig demanar permís per a fer-li una foto. No va objectar. Tot i així, confesso que vaig sentir certa vergonya per la sensació de que m'estava aprofitant.

...............................................



Ser viejo y estar enfermo y sin recursos es una gran desgracia en Etiopía.

El hombre, como otros allí mismo, estaba sentado en el suelo a la salida del Monasterio de Lalibela pidiendo limosna. Le miré los ojos vidriosos y suplicantes y me dio mucha pena, porque, además, desprendían una resignación difícil de comprender para nosotros, los del Primer Mundo.

Le di un billete y le pedí permiso para hacerle una foto. No objetó. Sin embargo, confieso que yo sentí cierta vergüenza por la sensación de que me estaba aprovechando.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada