La motivació

Als vells i als nens no els calen simulacions: són com són sense artificis. Als uns perquè els ha passat el temps i tenen l’ànima plena... -o quasi buida- i això es veu a la mirada: la nostàlgia, la tristesa, la bonhomia o l’esperança malgrat tot. Els altres, els menuts, tenen un ventall de possibilitats davant seu que no poden ni imaginar però de moment només compten amb la innocència d’uns ulls nets.

L’objecte d’aquest bloc és precisament aquest: mostrar el principi i el final de l’ésser humà, obviant deliberadament la tan complicada fase de plenitud,així com la meva relació amb ells en el moment de fer-los la foto.

Algunes d’aquestes fotos están preses fa anys i de ben segur els manca qualitat técnica, però per a mi el que compta és el seu testimoni.

Gràcies per visitar el meu bloc.


Los ancianos y los niños no necesitan de simulaciones: son como son sin artificios. A unos les ha pasado el tiempo y tienen el alma llena ... -o casi vacía- y eso se ve en la mirada: la nostalgia, la tristeza, la bondad o la esperanza a pesar de todo. Los otros, los pequeños, tienen un abanico de posibilidades ante sí que no pueden ni imaginar pero de momento sólo cuentan con la inocencia de unos ojos limpios.

El objeto de este blog es precisamente éste: mostrar el principio y el final del ser humano, obviando deliberadamente la tan complicada fase de plenitud, así como mi relación con ellos en el momento de tomarles la foto.

Algunas de estas fotos están tomadas hace años y seguro les falta calidad técnica, pero para mí lo que cuenta es su testimonio.

Gracias por visitar mi blog.

dimarts, 20 de setembre del 2016

Pregària // Plegaria // Prayer




Aquesta fotografia sempre ha estat una de les meves preferides i li tinc un afecte especial pel què explicaré.

Era l’any 2007 quan tot just vaig descobrir la fotografia. M’havia comprat una Olympus compacta UZ-510 i no sabia altra cosa que tirar en mode automàtic. Com que l’únic que feia era prémer el botó, no cal dir que en aquell viatge a Vietnam en vaig esguerrar un munt de fotos pel sol fet de no tenir-ne ni idea. Les d’exterior, encara van quedar prou bé, però les d’interior… Jo ja ho veia que les coses no anaven bé, però era allò o res. I me la vaig jugar.

L'àvia estava en un temple de Ciutat Ho Xi Min (antiga Saigon), sola, en un apartat fosc pregant amb devoció. L’única cosa  que se li veia clar eren els cabells blancs recollits en un monyo. L’expressió del rostre només s’intuïa en la foscor, però a mi em va emocionar que en aquell país on hi havia hagut una guerra tan acarnissada entre el capitalisme i el comunisme (ateu), les persones no havien oblidat els seus valors ancestrals.
 Ciutat Ho Xi Min (Saigon) - Vietnam





Esta fotografía siempre ha sido una de mis preferidas y le tengo un cariño especial por lo que contar.

Era el año 2007 cuando apenas descubría la fotografía. Había comprado una Olympus compacta UZ-510 y no sabía otra cosa que tirar en modo automático. Como lo único que hacía era pulsar el botón, ni que decir que en ese viaje a Vietnam estropeé un montón de fotos por el solo hecho de no tener ni idea. Las de exterior, aun quedaron bastante bien, pero las de interior... Yo ya veía que las cosas no iban bien, pero era eso o nada. Y me la jugué.

La anciana estaba en un templo de Ciudad Ho Chi Min (antigua Saigón), sola, en un apartado oscuro orando con devoción. Lo único que se le veía claro eran los cabellos blancos recogidos en un moño. La expresión del rostro sólo se intuía en la oscuridad, pero a mí me emocionó que en aquel país donde había habido una guerra tan encarnizada entre el capitalismo y el comunismo (ateo), las personas no habían olvidado sus valores ancestrales.
 Ciudad Ho Xi Min (Saigon) - Vietnam

2 comentaris:

  1. Aquesta imatge, com altres teves, em sembla magnífica; bon esgard

    ResponElimina
  2. És una foto magnífica. Té una càrrega espiritual molt forta, molt mística. No m'estranya que sigui una de les teves preferides.

    ResponElimina