La motivació

Als vells i als nens no els calen simulacions: són com són sense artificis. Als uns perquè els ha passat el temps i tenen l’ànima plena... -o quasi buida- i això es veu a la mirada: la nostàlgia, la tristesa, la bonhomia o l’esperança malgrat tot. Els altres, els menuts, tenen un ventall de possibilitats davant seu que no poden ni imaginar però de moment només compten amb la innocència d’uns ulls nets.

L’objecte d’aquest bloc és precisament aquest: mostrar el principi i el final de l’ésser humà, obviant deliberadament la tan complicada fase de plenitud,així com la meva relació amb ells en el moment de fer-los la foto.

Algunes d’aquestes fotos están preses fa anys i de ben segur els manca qualitat técnica, però per a mi el que compta és el seu testimoni.

Gràcies per visitar el meu bloc.


Los ancianos y los niños no necesitan de simulaciones: son como son sin artificios. A unos les ha pasado el tiempo y tienen el alma llena ... -o casi vacía- y eso se ve en la mirada: la nostalgia, la tristeza, la bondad o la esperanza a pesar de todo. Los otros, los pequeños, tienen un abanico de posibilidades ante sí que no pueden ni imaginar pero de momento sólo cuentan con la inocencia de unos ojos limpios.

El objeto de este blog es precisamente éste: mostrar el principio y el final del ser humano, obviando deliberadamente la tan complicada fase de plenitud, así como mi relación con ellos en el momento de tomarles la foto.

Algunas de estas fotos están tomadas hace años y seguro les falta calidad técnica, pero para mí lo que cuenta es su testimonio.

Gracias por visitar mi blog.

dimecres, 20 de juliol del 2016

Una futura mestra // Una futura maestra // A future teacher



A les fonts del Nil Blau (Etiòpia)

Després de recórrer les cataractes on comença el Nil Blau, ja de tornada cap a Bahar Dar per un camí ple de clots, pols i gent, el vehicle va dir prou. Un dels pneumàtics s’havia omplert d’aigua i no hi havia forma de treure-la. Ja era tard, es feia fosc i no disposàvem de massa temps per a la reparació, així que ja em veia passant la nit al vehicle...

Però el poble etíop és molt hospitalari i els homes del poblat es van bolcar per ajudar-nos (dic poblat per fer referència a un nucli de població més o menys aglutinada, ja que al llarg de tot el camí no havia ni un metre sense que algú l’ocupés de forma contínua). Els homes empenyien, el guia i el xofer intentaven posar-lo en marxa, però la mini ban era tossuda i es negava a col·laborar.

I és clar, la canalla estava entusiasmada amb l’espectacle i aquell grupuscle d’estrangerots tan blancs que ens hi havíem aturat just davant seu. Bruts i esparracats reien, ens tocaven, volien parlar, volien saber, volien jugar, i no m’hi vaig poder negar. Jo intentava ensenyar-los a fer la campaneta amb els dits de les mans, però la seva psicomotricitat és molt limitada i només aquesta nena d’ulls vius ho va aconseguir: “Veus? Ara que ja ho saps fer, has d’ensenyar-ho als demés”, li vaig dir en la meva llengua, que, estic segura, va entendre perfectament. I si va posar tot seguit.

.........................................

En las fuentes del Nilo Azul (Etiopía)

Después de recorrer las cataratas donde comienza el Nilo Azul, ya de vuelta hacia Bahar Dar por un camino lleno de baches, polvo y gente, el vehículo dijo basta. Uno de los neumáticos se había llenado de agua y no había forma de sacarla. Era ya tarde, oscurecía y no disponíamos de mucho tiempo para la reparación, así que ya me veía pasando la noche en el vehículo ...

Pero el pueblo etíope es muy hospitalario y los hombres del poblado se volcaron para ayudarnos (digo poblado para hacer referencia a un núcleo de población más o menos aglutinada, ya que a lo largo de todo el camino no había ni un metro sin que alguien lo ocupara de forma continua). Los hombres empujaban, el guía y el chofer intentaban ponerlo en marcha, pero la mini ban era terca y se negaba a colaborar.

Y claro, los niños estaban entusiasmados con el espectáculo y con aquel grupúsculo de extrangeros blancos que nos habíamos parado justo delante de ellos. Sucios y desarrapados reían, nos tocaban, querían hablar, querían saber, querían jugar, y no me pude negar. Yo intentaba enseñarles a hacer la campanilla con los dedos de las manos, pero su psicomotricidad es muy limitada y sólo esta niña de ojos vivos lo consiguió: "¿Ves? Ahora que ya lo sabes hacer, tienes que enseñar a los demás ", le dije en mi lengua, que, estoy segura, entendió perfectamente. Y a ello se puso sin dilación.


dimarts, 5 de juliol del 2016

CARITAT // LIMOSNA // ALMS


Ser vell i estar malalt i sense recursos és una gran desgràcia a Etiòpia.

L'home, com d'altres allà mateix, estava assegut a terra a la sortida del Monestir de Lalibela i demanava caritat. Li vaig mirar els ulls vidriosos i suplicants i em va fer molta pena, perquè, a més a més, desprenien una resignació difícil de comprendre per nosaltres, els del Primer Món.

Li vaig donar un bitllet i li vaig demanar permís per a fer-li una foto. No va objectar. Tot i així, confesso que vaig sentir certa vergonya per la sensació de que m'estava aprofitant.

...............................................



Ser viejo y estar enfermo y sin recursos es una gran desgracia en Etiopía.

El hombre, como otros allí mismo, estaba sentado en el suelo a la salida del Monasterio de Lalibela pidiendo limosna. Le miré los ojos vidriosos y suplicantes y me dio mucha pena, porque, además, desprendían una resignación difícil de comprender para nosotros, los del Primer Mundo.

Le di un billete y le pedí permiso para hacerle una foto. No objetó. Sin embargo, confieso que yo sentí cierta vergüenza por la sensación de que me estaba aprovechando.